3. Protocols d'exploració de la víctima

3.b. Valoració secundària

Si la vida de la víctima no corre perill i les funcions vitals estan estables, podem seguir amb la valoració secundària que ens permetrà obtenir més informació sobre el que li passa a la víctima.
Si en la valoració primària parlàvem de "Consciència + ABC", podríem dir que la valoració secundària tracta de seguir amb la D i la E. En aquest cas, D de discapacitat (detectar allò que no es pot fer: no veu, no sent , no pot moure una part determinada del cos, etc.) i E d'exposició de lesions (hemorràgies, cops, deformitats, ferides, etc.). Aquesta valoració DE s'ha de fer de forma detallada en l'ordre CAP - TRONC - EXTREMITATS; de fet, la valoració secundària es defineix com l'exploració física detallada del cap, tronc i extremitats (en aquest ordre). L'ordre és important perquè va del més important al "menys rellevant". És a dir, si detectem alguna anomalia en el funcionament del cap (Sistema Nerviós) és més important perquè controla la resta de l'organisme; en el tronc trobem els altres dos òrgans vitals, el cor i els pulmons per la qual cosa les seves lesions poden ser d'especial rellevància; finalment, les extremitats són importants des del punt de vista de les seqüeles, però perdre-les no comprometria la vida. Encara que sona cruel, no vol dir que no calgui atendre lesions a les extremitats, però òbviament és més important atendre primer un problema de dificultat respiratòria que una ferida en una extremitat.
A continuació, veurem que podríem detectar en les diferents parts del cos:

• CAP

La consciència s'avalua en la valoració primària però un cop discernit entre AVDN, si ens trobem amb una víctima conscient podem detallar més coses com:

• Si està orientada o no: sap qui és, sap on es troba, sap quin dia és, quin any és.
• Si recorda el que ha passat o no.
• Si recorda les coses de poc abans a l'accident o no.
• Si està confusa, si parla paraules inconnexes o si ni tan sols se li entén el que articula.
• Si és capaç d'obeir ordres com la d'obrir i tancar els ulls o tocar-se amb un dit el nas.

A més, al cap es poden observar altres lesions com deformitats (cops o fractures); ferides en ulls i boca són especialment alarmants, sobretot per qui les pateix; es pot comprovar si la persona veu i sent; si la simetria de la cara és igual o hi ha una banda que sembla que li falta vida (com en els casos d'ictus que tractarem a la unitat 3). L'estat de la pell també ens pot donar informació: pal·lidesa (falta de reg sanguini, anèmia); suada (sufocació, calor, suor freda); si la temperatura està alta o no; cianòtica (blavosa, que indica falta d'oxigen, encara que algunes persones tendeixen a tenir algunes zones blavoses quan fa molt de fred). Finalment, l'olor de l'alè també ens pot donar pistes, especialment en casos d'intoxicació etílica.

• TRONC

En el tronc hem d'assegurar les funcions dels dos òrgans vitals que trobem en aquest: el cor i els pulmons. Pel que fa al cor, la manera de saber el seu funcionament és comprovant el pols. Els dos polsos més fàcilment detectables són el radial i el carotidi, a les artèria radial i caròtides respectivament. El pols es pot prendre en fraccions de 15 o 30 segons i multiplicar per 4 o per 2 per obtenir el nombre de pulsacions per minut.                                                   

 Pols carotidi

                                                         

 Pols radial

La presa del pols és una cosa que s'ha d'aprendre i practicar, així com conèixer els valors normals de referència que es mostren a continuació (en estat de repòs):

• 60 - 100 ppm: freqüència normal
• > 100 ppm: parlem de taquicàrdia 
• <60 ppm: parlem de bradicàrdia. Tot i que en alguns esportistes és habitual trobar-nos freqüències per sota de 60 ppm. És una de les adaptacions a l'entrenament.

La presa del pols no és una cosa fonamental en PPAA però podria ser una dada més a aportar a la trucada als serveis d'emergències; fins i tot ens podrien demanar que li prenguéssim el pols a la persona accidentada.

L'altre òrgan vital del tronc són els pulmons, la seva funció és mesurable mitjançant l'avaluació de la respiració feta durant la valoració primària. Si ens trobem en la valoració secundària, tenim clar que la víctima respira, però podríem fixar-nos en alguna característica més de la respiració com sons tipus sibilàncies (típics en crisis asmàtiques) o roncs (típics d'intoxicacions etíliques). Una altra dada interessant és la freqüència amb què respira la víctima, el normal en nens i adults és entre 14 i 20 respiracions per minut. Una freqüència molt superior pot indicar algun problema respiratori o fins i tot encefàlic mentre que una respiració inferior podria indicar una intoxicació per drogues tipus opiacis.
A més del pols i la respiració també hauríem d'exposar les lesions del tronc: deformitats (enfonsament de costelles, abdomen inflat), ferides, hemorràgies, contusions, etc.

• EXTREMITATS

Pel que fa a les extremitats és important tenir en compte que en ser òrgans parells podrem comparar-les i les diferències entre elles podrien indicar lesions. Hi ha lesions que són francament reconeixibles per les deformacions que provoquen i aquí hi ha alguns exemples:

El retraïment i la rotació de l'extremitat inferior sol ser indicatiu de fractura de maluc.

Quan hi ha una luxació desapareix la forma normal de l'extremitat, fins i tot l'orientació de les articulacions següents. Aquí es veu com desapareix la forma típica de l'espatlla dreta a causa d'una luxació.

Igualment podrem veure ferides i hemorràgies, així com contusions. Normalment, les extremitats solen patir lesions d'origen traumàtic i més encara en un ambient esportiu. Les veurem més profundament en la unitat 5.